Buscar este blog

domingo, 22 de noviembre de 2020

Passejos pel port. Alacant.

 


Eteri gronxador industrial.
Suspés en l'aire.
Immutable, sense ningú que ho espente.

Escala al cel?.
Escala al buit?.
A qui espera l'escala?.


Ens furten el castell!


Homenatge a Daniel Viglietti i Victor Jara

Passejos pel port és un joc, un exercici de llums, estructures i mirades.
Són el resultat d'un xicotet passeig pel port d'Alacant. No era la millor llum del dia, però tampoc importava.
L'important era l'exercici de jugar amb les formes i les llums a través de la mirada.

Paseos por el puerto es un juego, un ejercicio de luces, estructuras y miradas.
Son el resultado de un pequeño paseo por el puerto de Alicante. No era la mejor luz del día, pero tampoco importaba.
Lo importante era el ejercicio de jugar con las formas y las luces a través de la mirada.

viernes, 13 de noviembre de 2020

martes, 10 de noviembre de 2020

Des de la Finestra. L'Estoic. Relleu.

 

23 minuts des que va començar a ploure. Primer unes gotes espaiades, seguida d'una ràbia deslligada, després pausadament.
23 minuts des de l'inici de la pluja i el sé perquè vaig mirar l'hora, massa temps esperant-la.
23 minuts i va arribar el Pinsà, la pluja el banyava suaument i ell amb estoïcisme ni s'immutava. 

23 minutos desde que empezó a llover. Primero unas gotas espaciadas, seguida de una rabia desatada, después pausadamente.
23 minutos desde el inicio de la lluvia y lo sé por que miré la hora, demasiado tiempo esperándola.
23 minutos y llegó el Pinzón, la lluvia lo mojaba suavemente y él con estoicismo ni se inmutaba.

sábado, 7 de noviembre de 2020

Llocs amb màgia. Faro del Cap de Santa Pola.

 


Els núvols creixien i creixien. Esperant la pluja, que no arriba.

Per què tornem una vegada i una altra a un lloc?. Perquè són iguals i diferents al mateix temps, coses de la física.


Las nubes crecían y crecían. Esperando la lluvia, que no llega. 

¿Por qué volvemos una y otra vez a un lugar?. Porque son iguales y distintos al mismo tiempo, cosas de la física.

jueves, 5 de noviembre de 2020

Ensomnis d'estiu. La Marina.

 


Fa molts anys que vaig deixar de posar el meu nom en les fotografies. No m'agrada. Ahir em van dir que han vist una fotografia meua en el perfil d'una persona, evidentment sense demanar permís. Hi ha amics que m'han demanat fotografies per a llibres, revistes, cartells i sempre he dit que si, però que les utilitzen sense permís em genera un estat difícil de definir, una mescla d'enuig, de cansament, de tristesa. Així que em veig obligat a reivindicar el meu treball.

Hace muchos años que dejé de poner mi nombre en las fotografías. No me gusta. Ayer me dijeron que han visto una fotografía mía en el perfil de una persona, evidentemente sin pedir permiso. Hay amigos que me han pedido fotografías para libros, revistas, carteles y siempre he dicho que si, pero que las utilicen sin permiso me genera un estado difícil de definir, una mezcla de enfado, de cansancio, de tristeza. Así que me veo obligado a reivindicar mi trabajo.